Tothom sap què és “fer like”, de fet és un acte tan quotidià avui dia com podria ser rentar-se les dents o beure aigua. La gent viu connectada i ho fa la majoria de vegades per obtenir l’aprovació, “el like” dels altres.
Sabem “‘què és”, però us heu preguntat alguna vegada el “per què ho fem?” Què ens mou a donar like a una foto i no a una altra? Darrere del like, s’amaga només un “m’agrada això concret” o és una manera de construir la pròpia identitat i formar part d’un col·lectiu?
Ara que el món de les xarxes està tan explotat, s’han fet diversos estudis que demostren que el que més funciona dins les xarxes són les emocions, positives o negatives, però sobretot intenses. És molt millor l’eufòria que la calma.
Amb aquesta premissa treballen moltes marques, mitjans o influencers; busquen ser virals, i aconseguir-ho és quelcom complicat quan l’usuari ha desenvolupat una mena de ceguera selectiva, en la que de forma sistemàtica i a causa de la sobreexposició a anuncis, és capaços d’ignorar-los. És per això que avui dia només funciona l’emoció.
D’aquí sorgeix el concepte de neuromàrqueting o “neurociència del consumidor”, que pretén desentranyar els mecanismes pels quals els humans parem atenció, analitzant detalls tan minuciosos com la posició dels ulls, els estímuls de la pell o la suor. D’aquesta manera s’han pogut extreure conclusions com que a internet es llegeix de manera ràpida i superficial, que som capaços de fer clic a un anunci en 0,1 segons o que ens sentim més atrets pels rostres humans, destacant les mirades i les boques.
Està clar que són molts els estímuls que rebem a internet i tenint en compte que la nostra atenció és limitada, encara que avui dia es busqui captar la nostra atenció a través de les emocions, qui sap amb quin ham aconseguiran atrapar-nos demà?
